Mi ultima cancion para ella

Esta tarde he estado en un concierto de un chico, un cantautor de mi ciudad, y de entre su repertorio ha cantado una cancion de Joan Manuel Serrat, que, quizas por las fechas, quizas por lo acontecido estos dias, me ha llegado muy adentro, y ha provocado que los ojos me brillaran. Ya no habra mas canciones dedicadas, no al menos a quien se la dedico, que de todas formas no creo que jamas lea esto, o se moleste en bajarsela para escucharla, y de todas formas no sentira nunca lo que senti yo al escucharla en la voz de mi paisano.

Ella em va estimar tant...
Jo me l’estimo encara.
Plegats vam travessar
una porta tancada.

Ella, com us ho podré dir,
era tot el meu món llavors
quan en la llar cremàvem
només paraules d’amor...

Paraules d’amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre’n,
tot just despertàvem del son dels infants.

En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d’antics comediants.
D’històries d’amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...

Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.

Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m’arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d’amor…

Paraules d’amor, Joan Manuel Serrat